mercoledì, Giugno 16

Pere Aragonès, el 132è president de Catalunya Revisió d'alguns moments d'una institució que té sis segles d'història. La presidència de la Generalitat és una professió arriscada

0

Aquest divendres, Pere Aragonès va ser investit President de la Generalitat, que és la institució del govern de Catalunya.Impressiona pensar que té 131 precedentsen el càrrec, tot i haver estat una institució abolida pel règim borbònic durant més de dos segles.

El primer president fou Bernat de Cruïlles, canonge de la catedral de Girona, consagrat bisbe pel papa Climent VI. S’atreví a excomunicar el Rei de la Corona d’Aragó, Pere el Cerimoniós. Presidí la Diputació del General des del 1359 fins a la seva mort, el 1362.

El quinzè president, Joan Desgarrigues, (1419-1422) fou el primer a qui se li encomanà la defensa de l’estructura constitucional catalana davant de les possibles extralimitacions del rei de Castella. Començava la lluita per defensar la sobirania davant les ingerències foranies. Sis-cents anys després, Pere Aragonès encara ho tindrà més complicat, en aquest sentit.

El president número 94 fou Pau Claris(1638-1641), que féu costat a la revolta dels pagesos del país contra els abusos del soldats del Rei de Castella en el seu pas per terres catalanes per anar a lluitar contra les tropes franceses. Pau Claris negocià amb els emissaris del cardenal Richelieu per fer de Catalunya un protectorat francès allunyat de les urpes del rei de Castella, en plena guerra dels 30 anys. Però Claris morí el 1641 – no se sap si emmetzinat- i Richelieu morí l’any següent.

El president número 121 fou Josep de Vilamala (1713-1714) quan Barcelona estava assetjada per les tropes castellanes i borbòniques. Després d’una heroica resistència contra unes forces molt més nombroses, Barcelona caigué i Felip V abolí la institució de la Generalitat.

Ja en el segle XX, Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, aconseguí mancomunar les quatre diputacions catalanes i endegà una formidable obra de reconstrucció nacional, impulsant la modernització de Barcelona, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i altres infraestructures culturals de primer ordre, tot i l’escassetat de mitjans. La seva obra fou continuada per Puig i Cadafalch, fins que un cop d’estat militar abolí la institució i instaurà la dictadura de Primo de Ribera(1923).

Quan es proclamà la república (1931),Francesc Macià fou investit 122è president. Pretengué fer una república independent catalana, però l’amenaça de l’exèrcit espanyol el féu recular i limitar l’autogovern a una nacionalitat autònoma dins d’Espanya.

El següent president, Lluís Companys, fou detingut per la Gestapo, lliurat a Franco i afusellat el 1940 després d’un consell de guerra sumaríssim.

El 124è i el 125è presidents, Irla i Tarradellas, ho foren a l’exili, durant la dictadura de Franco. Tarradellas pogué tornar a Catalunya el 1977 i presidir una precària Generalitat provisional, fins que Pujol guanyà les eleccions al Parlament, el 1980.

El 126è president, doncs, fou Jordi Pujol. Durant molts anys havia lluitat contra la dictadura, fet que li comportà persecució, tortura, consell de guerra i presó. Entre 1980 i 2003 continuà la feina de reconstrucció nacional que havia començat Prat de la Riba.

El 127è fou Pasqual Maragall, l’home que, essent alcalde de Barcelona, havia aconseguit per la capital de Catalunya els Jocs Olímpics de 1992. Ja a la Generalitat, constatà que el centralisme espanyol ofegava Catalunya i impulsà un nou Estatut d’Autonomia. La campanya de la dreta espanyola contra aquest estatut, i la seva anul·lació per part del Tribunal Constitucional espanyol foren el detonant de l’actual conflicte territorial entre Catalunya i Espanya.

El 128è president fou José Montilla. Era socialista, com el president de govern d’Espanya de l’època, Rodríguez Zapatero. Montilla ho digué clarament: o Espanya respectava Catalunya (en el tracte polític i en el tracte fiscal) o la desafecció catalana cap a Espanya seria irreversible.

El 129è fou Artur Mas, i acabà inhabilitat per organitzar una consulta no vinculant sobre el futur polític de Catalunya.

El 130è fou Carles Puigdemont. Per milions de catalans, encara el legítim president. El 2017 va proclamar la república catalana després d’un referèndum d’autodeterminació. L’estat espanyol va reaccionar empresonant tots els membres del govern català que va poder -encara són a la presó. Puigdemont i alguns dels seus consellers es van exiliar, són eurodiputats i estan acumulant victòries judicials als tribunals europeus, que desautoritzen sistemàticament les resolucions del Tribunal Suprem espanyol.

El 131è president fou Quim Torra, que acabà inhabilitat per un organisme espanyol: havia penjat una pancarta que reclamava la llibertat dels presos polítics al balcó del palau de la Generalitat en període electoral, i hagué de plegar acusat de desobediència a la Junta Electoral.

Que tingui molta sort el flamant president Pere Aragonès. Presidir Catalunya és una feina de risc. Tant de bo que pugui fer-hi més que els seus predecessors. 

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa

End Comment -->