martedì, Aprile 20

Metternich, els espanyols i Puigdemont Metternich va definir als espanyols amb tota precisió fa dos-cents anys dient que només poden ser perseguits o perseguits. El cas Puigdemont ho demostra

0

L’anhel més gran de la majoria de polítics, militars, jutges, bisbes, financers, policies i periodistes espanyols és detenir Carles Puigdemont i fer que el pes de la llei caigui sobre ell. Naturalment, parlem de la llei de l’embut: aquesta que exculpa els feixistes de delictes d’odi i a la monarquia de corrupció, però que condemna  cantants i titellaires per exercir la llibertat d’expressió i pacifistes per proposar solucions democràtiques als conflictes territorials.

Aquests personatges celebren com una victòria que la comissió del Parlament Europeu que s’havia de pronunciar sobre si llevar la immunitat a l’eurodiputat Puigdemont, hi hagin votat favorablement. Una victòria certament pírrica, que a la llarga se’ls girarà en contra.

Per principi, tots els suplicatoris per aixecar la immunitat als diputats s’accepten, per mor de la confiança recíproca en la justícia dels estats membres. Haurien de concórrer circumstàncies molt excepcionals per rebutjar-la; un rebuig implica una absoluta desconfiança en el respecte als drets humans del país que presenta el suplicatori i la demanda l’extradició.

En aquesta comissió hi havia vint-i-cinc membres: d’aquests, cinc eren espanyols, que s’han escarrassat durant mesos a convèncer els seus col·legues europeus que Espanya és una democràcia plena i que respecta absolutament els drets de tots els individus. Seria bo de saber fins a quin punt han estat pressionant els altres comissaris. Doncs bé, només n’han convençut a la meitat: deu hi han votat a favor i deu en contra.

Aviat és dit: la meitat dels eurodiputats no espanyols que s’havien de pronunciar han indicat obertament que no es fien d’Espanya: que a Espanya, un judici just és impensable, que la presumpció d’innocència no es respecta i que els drets humans són massa fàcilment vulnerats.

El president Sánchez i els altres ministres van repetint la cantarella que Espanya és una democràcia plena. Malament rai quan una frase s’ha de repetir tants cops. De fet, el vicepresident segon, Pablo Iglesias, és l’honrosa excepció del govern espanyol: és l’únic que admet públicament que és una anomalia que els líders dels principals partits catalans estiguin a la presó o a l’exili. No cal dir que la majoria d’opinió publicada espanyola s’ha dedicat a proferir tota mena d’insults contra el senyor Iglesias.

El més curiós del cas és que, ara que sembla que s’aixecarà la immunitat del senyor Puigdemont,el senyor Llarena, el jutge que ha dictat ja tres ordres europees de detenció i totes han estat refusades, ja tremola. De moment, ha demanat un pronunciament prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, i segons quina sigui la resposta, ja no tramitarà l’euro ordre. Es vol estalviar un quart ridícul.

L’alternativa a tots aquests disbarats, que seria acabar amb la repressió i seure civilitzadament a buscar una solució negociada al conflicte, no la poden ni contemplar la majoria d’espanyols. Ja ho deia Metternich, el canceller austríac, fa dos-cents anys: els espanyols només poden ser perseguidors o perseguits.
Dos segles més tard, estem igual.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa

End Comment -->