lunedì, Luglio 26

Madrid, el problema d’Espanya, a votació Eleccions de demà a la Comunitat Autònoma de Madrid. Madrid va passar de ser una ciutat bucòlica a un forat negre en quatre segles i mig. Les eleccions de demà podrien ser decisives

0

Al començament del S. XVI, Madrid era un bonic poblet de 20.000 habitants, força més petit que Toledo o que Valladolid. L’any 1561, cansat d’anar amunt i avall amb la seva cort nòmada, el rei Felip II la va triar com a capital de Castella i de l’Imperi. En un centenar d’anys, la seva població es va multiplicar per vuit, mentre les altres ciutats castellanes, demogràficament parlant, minvaven.
A començament de S. XVIII, el rei Felip V, seguint la tradició centralista dels Borbons, va voler convertir Madrid en el centre cultural del país: havia de ser la capital de les arts, les ciències, l’erudició i el bon gust. La monarquia va imposar el sistema de justícia castellana i el castellà com a llengua administrativa a tot el territori. Les terres conquerides, Catalunya i l’antiga Corona d’Aragó, van haver de començar a pagar impostos a Madrid i van perdre les seves institucions pròpies. Carles III va completar la feina de Felip V fent construir amplis passeigs urbans, enllumenat públic i construccions monumentals com la Puerta de Alcalá. Ho va arrodonir  amb una xarxa radial de carreteres; Madrid és de les poques capitals europees que no tenen riu navegable i solucionar el problema de les comunicacions era vital. A finals del S.XVIII, Madrid representava un 1,5% de la població d’Espanya i es gastava el 15% del pressupost de la monarquia. A Madrid amb prou feines hi havia activitat productiva i calia abastir-la de tota mena de productes, a més de centralitzar el monopoli de la sal i el tabac. Les carreteres es van fer, doncs, per emetre ordres a tot el país i per rebre els aprovisionaments.

Saltem dos segles: Madrid era la capital política del país quan Franco va passar avall i va arribar la transició cap a una incerta democràcia. Catalunya i País Basc reclamaven l’autonomia que havien tingut abans de la guerra civil, i l’estat va reaccionar creant no dues o tres Comunitats Autònomes, sinó… disset! Es tractava d’aigualir les singularitats catalana i basca. Algú va decidir que Madrid seria també una Comunitat Autònoma, tot i que els madrilenys no l’havien tingut ni demanat mai. A corre-cuita, va caldre inventar-se una bandera, un escut, un himne i unes institucions pròpies de la Comunitat madrilenya, inclòs un delegat del govern de Madrid a Madrid. Si catalans i bascos volien cafè, calia fer cafè per a tothom.

Ara bé, com suggereix el polític basc Iñaki Anasagasti, Madrid s’ha convertit en un autèntic problema. Entenguem-nos: a Madrid hi ha barris obrers com a totes les grans ciutats; gent que treballa i lluita per una vida millor. Hi ha magnífiques entitats culturals i un món universitari agradabilíssim. Aquest cronista va viure un any a Madrid, va quedar encantat amb la simpatia dels seus habitants i hi conserva bons amics.
Però
a Madrid hi viu una legió de funcionaris, la cúpula militar, milers d’assessors de grans empreses adjudicatàries d’obres públiques, els peixos grossos de l’església i la judicatura, la casa reial i tots els seus servents; hi ha també la major part de les empreses de comunicació, que estan al servei de tots els anteriors, i pels quals la veritat no és tan important com la defensa dels seus interessos.
En definitiva,
una casta improductiva però elitista, que necessita xuclar amb avidesa de la resta del país per mantenir els seus injustificats privilegis.
Naturalment,
la dreta se sent la legítima representant d’aquesta casta; i no només la dreta presumptament democràtica, amb el PP i la senyora Ayuso, sinó l’extrema dreta, representada per Vox. Espanya ja s’ha acostumat a la presència pública de Vox: sortia cada dia a les pantalles de televisió, al costat de la Fiscal General de l’Estat, al Tribunal Suprem. Vox va exercir ignominiosament l’acusació particular contra els presos independentistes catalans en el judici per referèndum d’autodeterminació.

Contra aquesta dreta elitista i sociològicament franquista, es presenten a les eleccions de dimarts dos partits d’esquerres: Más Madrid amb el senyor Errejón, i Unidas Podemos, amb el senyor Pablo Iglesias; i un altre partit, el PSOE, el del president Sánchez. El PSOE és teòricament un partit obrer, però es mou al so de les enquestes d’opinió i demostra menys sensibilitat social i ambiental que molts partits de dretes europeus. Lidera la llista d’aquest partit el senyor Gabilondo, tot i que la senyora Ayuso ha dirigit la campanya electoral no contra ell sinó contra el president Sánchez, a qui naturalment, espera un dia succeir.

Si les esquerres no sumen majoria absoluta, manaran les dretes; i si el PP guanya però no aconsegueix formar govern en solitari, tindrem l’extrema dreta a les institucions.

El franquisme no va ser un parèntesi en la història d’Espanya; és un dels trets sociològics endèmics de bona part de la població. Demà al vespre en podrem mesurar la proporció.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa

End Comment -->