mercoledì, Giugno 23

Madrid, capital de dretes Madrid és l’única capital europea més de dretes que el conjunt del País

0

Dèiem dilluns passat, en aquesta mateixa secció, que Madrid havia esdevingut el principal problema d’Espanya. Afirmàvem que la capital està dominada per una poderosa classe extractiva -exèrcits de funcionaris, bisbes, jutges, militars, polítics, assessors d’empreses, banquers i empresaris del món de la comunicació. Això deu passar, en certa mesura, a totes les capitals. Però en el cas de Madrid, la dimensió del fenomen és superlativa i té unes particularitats que explicarien el curiós comportament electoral dels seus votants.
Les eleccions d’aquesta setmana han generat un parlament regional on la dreta i l’extrema dreta sumen una àmplia majoria absoluta.
En la majoria de països, les àrees metropolitanes solen ser més d’esquerres que la població disseminada, per la major presència dels moviments obrers en els cinturons industrials. El politòleg Jordi Muñoz aporta algunes raons de l’especificitat de Madrid.
Una raó és precisament l’escassa industrialització de l’àrea de Madrid; la seva economia gira entorn al sector terciari i de la forta presència dels aparells de l’estat. Ras i curt, en comparació amb altres capitals, a Madrid hi ha més treballadors de coll blanc i corbata que de coll blau:és una economia, la seva, que es podria qualificar de post industrial. A més, aquests aparells de l’estat van estar controlats pel franquisme durant bona part del S. XX, i l’herència encara és visible: els cognoms de les cinc-centes famílies més opulents i influents del país són els mateixos que cinquanta anys enrere.

D’altra banda, Madrid és l’epicentre del nacionalisme espanyol. Madrid sempre ha somiat la uniformització del país i n’ha negat el caràcter plurinacional. Haver de conviure amb les realitats nacionals basca i catalana produeix a Madrid un evident malestar que degenera, fàcilment, en autoritarisme. A l’hora d’exercir l’autoritat i reprimir els dissidents, els partits de dretes són més contundents que els d’esquerres. Al Tribunal Suprem, la presència de Vox –extrema dreta- com acusació particular contra els dissidents catalans no desentonava gens ni mica amb l’advocacia de l’Estat.
La negació del caràcter plurinacional d’Espanya, a més, condiciona el comportament dels mitjans de comunicacióque nodreixen l’opinió pública madrilenya. El conflicte català és explicat d’una manera tan absurda que cap espanyol que llegeixi els diaris o vegi els programes televisius fets a Madrid no el pot entendre. Els poders de l’estat, que condicionen l’opinió publicada a còpia de subvencions, s’acaben creient el relat que els seus redactors s’empatollen -per exemple, que la llengua castellana és perseguida a Catalunya. El ridícul que van fer per evitar pronunciar el nom de Kosovo en una retransmissió del partit de futbol oficial de la seva selecció contra l’espanyola va ser espantós. Espanya és dels pocs països del món que es nega a reconèixer Kosovo, perquè la sentència del Tribunal Internacional que va donar peu al naixement d’aquest país, reconeixent el Dret a l’autodeterminació, es podria aplicar perfectament a Catalunya i al País Basc.
Amb aquests referents,
a l’opinió pública madrilenya li costa entendre certes publicacions, com la portada del dia 5 de maig delNew York Times, dedicada en bona part a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, associació catalana que aplega centenars de milers de socis en defensa de la llengua i la cultura. Després d’explicar el judici polític contra Cuixart, condemnat a nou anys de presó per haver organitzat una manifestació reivindicativa, el rotatiu novaiorquès posava en qüestió la imparcialitat del Tribunal Suprem. Els diaris madrilenys, o van ignorar la publicació o li van donar un aire completament tergiversat, donant a entendre que la condemna havia estat insuficient per fer escarmentar l’activista.
I no oblidem que, a més de Cuixart, vuit polítics pacifistes i demòcrates catalans segueixen a les presons, i uns quants més pateixen exili des de fa tres anys i mig.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa

End Comment -->