martedì, Maggio 11

Les dues (o tres) espanyes De cara a les properes eleccions de Madrid es torna a parlar de les dues espanyes. Esquerra moderada i extrema dreta s’enfronten a Madrid

0

Miguel de Unamuno va encunyar, fa més de vuitanta anys, el concepte deles dues espanyes‘: es referia a la impossible convivència, en temps de la II República espanyola, de dretes i esquerres. A la dreta hi havia els militars, l’aristocràcia, l’església, els falangistes, els feixistes admiradors de Mussolini i bona part de la burgesia que reclamava protecció davant de la conflictivitat obrera. A l’esquerra hi havia anarquistes, socialistes, comunistes i sindicalistes que volien acabar amb el capitalisme, els privilegis de l’església i de l’aristocràcia. Molt aviat, la polarització social va ser tan forta que el president del govern de la República, donManuel Azaña, es va sentir sol i sobrepassat per l’extremisme de dretes i el d’esquerres. Les topades entre falangistes i socialistes als carrers de Madrid solien acabar amb batalles campals, ferits i morts. El mateix Unamuno, inicialment favorable a la República, espantat davant de la violència dels comunistes i anarquistes, va virar cap a posicions conservadores fins al punt de donar suport a la rebel·lió dels militars, l’any 36; al cap de poc, horroritzat de la crueltat franquista, també se’n va allunyar, proclamant la seva decepció en un famós discurs al Paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d’octubre de 1936 davant del general més condecorat i mutilat de l’exèrcit de Franco, Millan Astray.

Ara es torna a parlar de les dues espanyes, arran del proper enfrontament electoral de la Comunitat de Madrid: la de la senyora Isabel Díaz Ayuso, del PP, cada cop més propera a les tesis d’extrema dreta de VOX; i la dels senyors Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, a qui la dreta acusa de comunistes i simpatitzants dels terroristes bascos (ETA fa anys que va deixar de matar) i dels separatistes catalans. Però la realitat no es correspon amb el llaminer titular de les dues espanyes: ni el partit d’Errejón, Más Madrid, ni el de Iglesias, Unidas Podemos, defensen res que s’assembli a la revolució bolxevic, a la dictadura del proletariat o a la col·lectivització de l’economia. El més audaç que va dir el senyor Iglesias és que no era normal en democràcia tenir presos polítics –i ho va dir quan ell ocupava la vicepresidència del govern d’Espanya- i va comparar l’exili de Puigdemont i els seus col·legues amb el dels que van fugir en perdre la guerra contra Franco; comparació que, objectivament, és inqüestionable.

Segons com es miri, sí que hi ha dues espanyes: la que vol llibertat, progrés i solidaritat, i s’inspira en els valors republicans; i la immobilista que va aplaudir el règim dels generals, que enyora Franco i que encara es parapeta al darrera d’unamonarquia corrupta i decadent.
El problema és que dins
de la primera de les dues espanyes hi ha una subdivisió: els que estan a favor de resoldre per la via democràtica el conflicte amb Catalunya i els que, en aquesta qüestió, tenen una actitud idèntica a la dels generals i voldrien veure els separatistes catalans podrint-se a la presó. Res de nou. Quan fa noranta anys, Manuel Carrasco i Formiguera va defensar a les Corts espanyoles el dret a l’autodeterminació, va ser un socialista, Joaquín Pérez Madrigal qui el va contestar: «Lo que defiende su señoría se defiende a tiros; con discursos, no».
Manuel Carrasco i Formiguera va ser condemnat a mort i executat l’abril de 1938 pel règim de Franco, per cert.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa

End Comment -->