mercoledì, Dicembre 1

La Covid i el sector cultural Les restriccions per la Covid amenacen la supervivència de companyies teatrals, orquestres i corals

0

A mitjans de setembre van començar els assaigs. Estudiants de música locals, cantaires que venen de més lluny, homes i dones que porten tota la vida a la coral. Professors d’instrument, alumnes del conservatori o simples aficionats que tenen altres ocupacions. Hi ha mestres, pagesos, infermeres, empresaris, forners i metges.

Un cop a la setmana, al vespre, tots es troben a la casa de cultura. Salutacions, bromes, rialles. Arriba el director. Aquest ve de més lluny i se l’espera amb candeletes, perquè sense ell el projecte seria inviable. És un savi de l’harmonia i del contrapunt, i un magnífic pianista. Cap detall de la partitura no li passa per alt. Bon musicòleg, coneix les circumstàncies històriques en què va viure el compositor, quins mestres va tenir, quines influències, quins neguits i quins anhels. Viu l’obra intensament i sap explicar-la.

El protocol: exercicis corporals; vocalització: «un bou banyut beu vi bo»; lectura de la partitura, a quatre o cinc veus. El director corregeix les imprecisions de tempo. Acompanya amb el piano on les entrades són complicades. Ajuda les contralts a agafar el to. Explica secrets insondables a les sopranos, i, miracle, aquestes canten com els àngels. Anima els tenors a fer les floritures més agudes. Demana als baixos que no siguin tan destralers.

El text: el filòleg de la coral ha d’indicar com es pronuncia «ich lasse dicho nicht du segnest mich denn» en alemany, o «Svegliatevi dall’ozio, entrate in barca» en italià. Entre ell i el director aconsegueixen que cada síl·laba soni a la nota corresponent i amb una dicció, si no encertada, versemblant.

La interpretació: un sentit per a cada frase musical; una emoció que el director sap transmetre i que tot el cor acaba compartint; acords de re menor que fan olor de terra molla. Fugues ràpides amb temes entrellaçats; finals esperats, tònica dominant: xim- pum; o inesperats: «Viva la mescolanza del Banchieri»!

El repte: un concert al Palau de la Música Catalana, al Teatre Monumental de Mataró o a l’Auditori de Vic. La il·lusió que fa als cantaires esbandeix la mandra i aplana els obstacles: desplaçaments, hores d’assaig robades a la família, repàs de la partitura el cap de setmana si cal.

Les precaucions: gel hidroalcohòlic, mascaretes (quina incomoditat, cantar amb mascareta!), distàncies, ventilació, neteja de cadires. Res de compartir partitures. Sovint, la separació entre cantaires i la distància física amb el director complica l’acústica i requereix esforços addicionals. Però es respecten tots els protocols de seguretat, i no s’ha declarat ni un sol cas de Covid.

A mitjans d’octubre va arribar el decret de confinament. Tota la feina a la porra. El director i els instrumentistes, condemnats a l’ostracisme –i molts, a la penúria econòmica. Els auditoris, buits. El públic, tancat a casa mirant sèries de Netflix. Els cantaires, fastiguejats. La cultura, aparcada. Primer és la salut.
I amb els auditoris tancats, sis-cents individus disfressats amb casulles s’ajunten per a celebrar els seus rituals esotèrics a la catedral més bonica del món.
I amb el sector cultural ofegant-se per les restriccions,
el ministeri de cultura espanyol garanteix ajuts… al sector taurí.
Olè!

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa

End Comment -->