A instàncies de la Justícia de Suïssa, la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol s’ha vist obligada a iniciar una investigació sobre algun dels molts escàndols de corrupció del senyor Joan Carles de Borbó, el primer del pòquer de reis que avui té Espanya -ell, Sofia, Felipe i Letícia.
Comissions il·legals, homicidis imprudents,tractes de favor entre la monarquia i poderosos homes de negocis, comptes corrents a Suïssa, regals milionaris a ex amants, dones llançades per la borda del vaixell abans que arribés la reina Sofia…
És evident que qualsevol súbdit amb l’expedient d’aquest senyor portaria molts anys entre reixes. Però fins ara, l’única persona condemnada a presó per l’Audiència Nacional arran de les corrupteles de la monarquia és el cantant de rap Pablo Hasel, precisament acusat d’esbombar els fets protagonitzats pel Rei. Un col·lega seu, el cantant mallorquí Valtonyc, perseguit per delictes semblants, va eludir la presó exiliant-se a Bèlgica –on ara confraternitza amb el president català Carles Puigdemont i els consellers que l’acompanyen.
Davant d’aquests fets, l’opinió pública espanyola reacciona de dues maneres: o bé defensant la figura del Monarca (així ho fan la majoria de partits polítics d’àmbit espanyol) o bé amb indignació, però resignant-se a l’escàs recorregut que tindrà la investigació: els ciutadans saben que la majoria de delictes estaran emparats per la inviolabilitat de la Corona proclamada per la Constitució, o compten que els fets hauran prescrit abans de ser jutjats. I si el Rei s’ensuma que, malgrat tot, pinten bastos, ja tindrà a punt un luxós palau per a un daurat exili en un país llatinoamericà mentre el seu fill intenta allargar la vida de la monarquia.
¿Com és possible que molts espanyols tinguin tanta complicitat amb un presumpte delinqüent, i molts d’altres es sentin impotents davant de l’abús de poder?
Les raons són de caràcter històric. Les revoltes deOliver Cromwell a Anglaterra, i de Danton, Marat i Robespierre a França, van suposar el final de les velles monarquies. En d’altres Països,les dinasties que van sobreviure van haver d’acceptar la preeminència de la democràcia parlamentària. A Espanya, no. A Espanya, el rei és cap d’estat, màxim comandant de les forces armades, i d’acord amb el Títol II de la Constitució espanyola, la seva figura és inviolable i no està subjecte a responsabilitat, ni per actes polítics ni per depravacions privades. ¿Quina explicació té?
Doncs, mentre a la majoria de Països europeus el parlamentarisme s’obria pas, el rei Ferran VIId’Espanya es venia el país a Napoleó l’any 1808, a canvi d’una renda vitalícia de 4000 reials anuals i l’usdefruit de diversos palaus a França. Quan després de la guerra d’independència d’Espanya contra França, Ferran VII va tornar al País, va abolir la Constitució liberal de 1812 i va restablir l’absolutisme; al llarg del segle XIX, els partits absolutistes van competir amb els liberals, sovint amb èxit; i al segle XX van arribar les dictadures militars per apuntalar la Corona.
El senyor Joan Carles de Borbó va accedir al tron d’Espanya per decisió personal del general Francisco Franco. Després, les elits econòmiques, els poders fàctics -Exèrcit, Judicatura, Policia, Església i sector financer- i uns quants centenars de famílies madrilenyes de cognoms il·lustres, representants de la més rància classe extractiva, van evitar que la transició democràtica (sic) fes cau i net i van estendre un pacte de silenci sobre els presumptes delictes del Monarca.
El conflicte territorial entre Catalunya i Espanyave de lluny i té moltes causes; però una d’elles és el desig majoritari dels catalans de votar per una República i passar pàgina d’una monarquia corrupta i d’una dinastia, la dels Borbons, que des dels seus orígens, al començament del segle XVIII, ha estat profundament centralista. Precisament perquè és tan centralista té un suport incondicional en molts cercles de Madrid, la protecció dels partits polítics i dels mitjans de comunicació.
Només des d’alguns diaris de Catalunya i des d’algunes pàgines de la premsa internacional, com ‘L’Indro’, es pot reclamar que Joan Carles I reti comptes i es pot reivindicar la llibertat pels presos polítics i pels exiliats republicans.
