lunedì, Settembre 20

La Barcelona de Carlos Ruiz Zafón Homenatge a l’escriptor Carlos Ruiz Zafón, que va novel·lar brillantment trames corprenedores ambientades en la Barcelona de la postguerra

0

El proppassat mes de juny va passar avall Carlos Ruiz Zafón, extraordinari escriptor barceloní que va deixar per la posteritat els quatre llibres que conformen la saga de “El Cementiri dels Llibres Oblidats”. Les desenes de traduccions, els milions d’exemplars venuts i el reconeixement de la crítica internacional fan innecessari presentar “L’Ombra del Vent” i els volums que el van seguir.

La prodigiosa originalitat del plantejament, la capacitat per aconseguir que les múltiples trames quedessin ben travades i la gran caracterització dels seus personatges només estan a l’abast d’autors tocats per un àngel –i és inevitable pensar en l’Andreas Corelli, un dels seus misteriosos protagonistes.

Ara, és el quart volum de la sèrie, “El laberint dels Esperits”, el que fa més feredat: en primer lloc, perquè apareix el 2016, quinze anys més tard que “l’Ombra del Vent”, i en ell, totes les trames es retroben i prenen encara més sentit; per a un lector corrent resulta inversemblant que tota la tetralogia estigués al cap de l’autor abans de començar la redacció; tanmateix, havia de ser així per força.

I, en segon lloc, per la gravetat dels crims que la història explica, perpetrats pels més alts càrrecs de l’administració franquista. És narrativa de ficció, és clar. Però pel periodista que només pot publicar fets demostrats i que no disposa de documents amb valor de probatori, la novel·la pot ser l’eina que permeti il·luminar crims que en el seu temps no van poder ser investigats.

A l’Espanya de Franco, així com al Xile de Pinochet, milers de persones van desaparèixer inexplicablement. A Espanya, quan es va acabar la Dictadura, les mateixes patums que s’havien beneficiat del Règim van conduir la transició a la democràcia. Molts crims van quedar sense jutjar, moltes desaparicions sense esclarir i molts cadàvers segueixen enterrats en fosses comuns. “El laberint dels Esperits” és una novel·la i tots els personatges són de ficció; tanmateix, els crims de les patums franquistes són els que són, i els mètodes de la Brigada Política del Tribunal de l’Ordre Públic – com els dels inspectors Fumero i Hendaya- també.

El gener de 1977, el President del Govern d’Espanya va signar tres decrets llei: el primer per abolir el Tribunal de l’Ordre Públic; el segon, per crear l’Audiència Nacional; i el tercer, per transferir tots els funcionaris, els arxius i les funcions del Tribunal de l’Ordre Públic a l’Audiència Nacional, que avui investiga, deté i jutge nombrosos ciutadans que es manifesten contra la Monarquia, la Constitució o la guerra bruta de l’estat. Fa poques setmanes, l’actual President del Govern espanyol va reconèixer en seu parlamentària l’existència d’una policia “patriòtica” que es resisteix a ser depurada. I també recentment, la CIA va identificar un president anterior, Felipe González, com a còmplice de terrorisme d’estat.

Llegir Ruiz Zafon és un gust: no hi ha plaer més gran –literàriament parlant- que el de recrear-se amb la pirotècnia gramatical dels seus personatges, que emboliquen en frases hilarants agudes observacions filosòfiques; i ensems, és un exercici de memòria històrica: permet recordar l’angoixa que van patir els barcelonins sota el pes de les bombes feixistes el 1938 i sota la repressió de la Dictadura; i és una potent denúncia d’un règim opressor que, a desgrat de la transició democràtica, no acaba de desaparèixer del tot.

Són quatre llibres que, per descomptat, no poden acabar al Cementiri dels Llibres Oblidats.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa

End Comment -->