mercoledì, Ottobre 20

Israel: Déu es va precipitar L’origen del conflicte a Palestina és el sionisme i la culpa de l’antisemitisme. El conflicte ha durat més d’un segle i el seu origen és l’imperialisme europeu i l’antisemitisme de molts països occidentals

0

L’alto al foc acordat per Israel i Hamas, promogut per Egipte i Estats Units, ha tret el conflicte de Palestina de les portades dels diaris. Les imatges de blocs de pisos palestins esfondrant-se per l’impacte de míssils israelians ja han quedat enrere. Tanmateix, el dol pels centenars de persones que hi van perdre la vida i el dolor dels que han sobreviscut no s’esborren.
Tampoc s’esborra la desesperació dels marroquins que van entrar a Ceuta fugint de la misèria, aprofitant un conflicte diplomàtic entre el seu govern i l’espanyol; o la dels milers de refugiats que malviuen en camps infrahumans a les illes gregues; ni s’esborra la injustícia dels sahrauís abandonats pels espanyols a la seva sort des de fa més de quaranta anys.
La incapacitat de la comunitat internacional per solucionar els conflictes del món fa feredat; i quan hom pensa en la responsabilitat occidental en la causa d’aquests problemes no pot sinó sentir com li cau la cara de vergonya.

El conflicte de Palestina ve de tan lluny que ja no ens en recordem. El sionisme, el moviment que reclamava una llar pels jueus escampats pel món, va començar al darrer terç del segle XIX. Però no va ser fruit d’un estirabot de Theodor Herzl, el fundador del moviment, sinó de l’antisemitisme atàvic de la majoria de països d’Europa.

Els jueus es van escampar pel món fugint de la repressió romana, quan l’any 70 dC el general Titus, poc després emperador, va voler escarmentar aquella província díscola i va destruir el temple de Salomó. Les majoria de comunitats jueves de la diàspora van mantenir la seva religió, els seus rituals i les seves litúrgies. A l’exili, pocs es van assimilar als països on havien anat a parar. Així, durant segles van existir calls jueus a Etiòpia, a Mallorca, a Andalusia, València, Barcelona, Girona, a Itàlia i a la majoria de països europeus.
La no assimilació va fer que fossin mal vistos a tot arreu. Un dels pocs llocs on la seva convivència amb els veïns va ser harmoniosa va ser a Andalusia… quan era habitada majoritàriament per musulmans. Quan els reis catòlics van recuperar la regió per a la corona castellana, la convivència es va acabar; tant els jueus com els musulmans que no es van voler convertir al catolicisme van ser expulsats del país el 1492.
Però l’antisemitisme no va ser exclusiu de cap país. Els jueus van ser el boc expiatori de totes les malvestats que van afectar Europa durant segles. Els pitjors pogroms es van produir, probablement, a Alemanya, Polònia, Rússia i Espanya.
Quan Theodor Herzl va ser testimoni, a París, del tracte ignominiós que es donava al capità Dreyfus, ho va veure clar. Si fins i tot a la capital dels drets de l’home i del ciutadà s’aclamava la repressió i l’escarment contra un home innocent pel fet de ser jueu, els jueus no trobarien mai la pau fins que no tinguessin un estat propi. I aquest estat havia de ser Israel, la terra promesa dels seus profetes bíblics. Els europeus els hi van empènyer.

Però esclar, les antigues terres de Canaan, de Galilea i de Judea no estaven desocupades. Hi vivia una població majoritàriament nòmada i musulmana, formant part del que llavors era l’imperi Otomà. Després de la Primera Guerra Mundial, va ser Gran Bretanya qui va administrar el protectorat de Palestina. Naturalment, els àrabs de la regió van veure la massiva immigració jueva com a part del programa imperialista britànic. En realitat, els jueus simplement fugien de la persecució antisemita –i després, dels camps d’extermini nazis.
Les revoltes àrabs es van succeir a partir dels anys trenta del segle XX. Abans que la Gran Bretanya es retirés de Palestina, el conflicte entre els kibbutz israelians i les poblacions musulmanes ja estava servit. Només va faltar la decisió de l’ONU, el 1947, de fer una partició de Palestina en dos estats, que atorgava als jueus més de la meitat del territori, tot i ser només una tercera part de la població; els àrabs no van acceptar la partició i la guerra va començar l’endemà mateix. Israel els va derrotar militarment i els va prendre encara més terres. 700.000 palestins van patir l’exili. Per ells va ser el gran desastre (Al Nabka).

El conflicte fa més d’un segle que dura, i en el seu origen hi ha l’imperialisme europeu i la intolerància religiosa dels occidentals. Des de fa mig segle, les polítiques expansives dels successius governs d’Israel han fet fracassar tots els processos de pau. El govern israelià ha incomplert sistemàticament les resolucions de l’ONU de permetre el retorn dels exiliats palestins, amb la complicitat del govern dels Estats Units d’Amèrica. Els drets dels palestins que viuen a la Franja de Gaza són sistemàticament trepitjats. Els enfrontaments entre els dos bàndols són d’una asimetria esfereïdora. Els soldats d’Israel ara maltracten els habitants dels barris palestins amb tanta crueltat com els ‘soldats de Crist’ van tractar els habitants dels calls jueus europeus durant vint segles.

Quan el Déu dels uns i dels altres va voler fer el món en sis dies, per descansar el setè, clarament es va precipitar. El factor humà li va sortir guerxo.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa

End Comment -->