venerdì, Ottobre 22

Fons europeus: una nova generació de la classe extractiva espanyola Els fons Next Generation que arribaran a Espanya beneficiaran les grans empreses de sempre

0

La resposta dels diferents governs del món a la pandèmia ha estat diversa pel que fa a les mesures de restricció de mobilitat i de confinament; en canvi, en el terreny econòmic hi ha hagut un cert consens en aplicar mesures keynesianes: calia reactivar la demanda a base de despesa pública i d’impressió de bitllets de banc.
El que no ha estat igual ha estat la velocitat de resposta. La més ràpida la vàrem veure als Estats Units: ja a l’abril del 2020, milions de nord-americans es van trobar un dia amb 1200 $ ingressats al seu compte corrent sense ni tan sols haver-los de demanar. Qui ens ho havia de dir que l’administració més eficaçment keynesiana havia de ser la de Donald Trump!

A Europa, cada país ha fet el que ha pogut -als països del sud, poca cosa. Pel que fa a la Unió Europea, el problema és que cada decisió s’ha de negociar entre 27 països. La primera reunió sobre la creació d’un fons de rescat europeu per recuperar l’economia europea es va fer l’abril de l’any passat. Descartada la idea del deute permanent, ara hi ha, finalment, un acord per finançar projectes de digitalització de l’economia i de transició energètica. Els diners començaran a arribar, amb sort, el proper estiu -massa tard per milers d’empreses que hauran hagut de plegar abans.

Després de molts estira i arronsa, la Unió Europea va decidir dotar el fons de reconstrucció amb 1,5 bilions d’euros, la meitat a fons perdut i l’altra meitat en forma de crèdit. Els principals països beneficiaris seran Itàlia, amb uns 220.000 milions, i Espanya, amb 140.000.
Per aconseguir el finançament de projectes cal el vistiplau de Brussel·les i, prèviament, dels governs. En el cas d’Espanya, està per veure quina part gestionarà el govern central i quina part les comunitats autònomes. Per regular l’accés als fons, el Congrés de Diputats va aprovar un decretcontra el qual van votar la majoria de grups parlamentaris, però va prosperar gràcies a la inquietant abstenció de l’extrema dreta.
Segons l’exposició de motius, la intenció del decret és simplificar els tràmits administratius i agilitzar la burocràcia per accedir als fons. Tot sona molt bé, però…

Ja hi ha una assessoria privada per ajudar les empreses a aconseguir els fons.
A la seva pàgina web,
el principal reclam és que els assessors tenen accés directe a l’Administració. No m’estranya: és una companyia que va fundar el senyor Pepe Blanco, ex ministre i ex portaveu del PSOE, i on treballen altres personatges il·lustres amb carreres polítiques en aquest partit o en el PP.

Ja hi som pel tros: quan hi ha d’haver una pluja de milions, a Espanya es mobilitzen les forces vives per tal que els diners vagin a parar a les grans empreses de sempre, als cognoms il·lustres de l’elit econòmica del país. Són els mateixos cognoms que hi havia entre els principals accionistes de les empreses privades i als consells d’administració de les públiques en el règim anterior -el del General.

Segons la teoria, l’economia de mercat permet assignar d’una manera molt eficient els recursos, i el sector públic ha de mirar de corregir les falles o els abusos de mercat. A Espanya, la pràctica és una altra: la confusió d’interessos públics amb privats és endèmica; el sector públic no corregeix les possibles falles del mercat sinó que les fa grosses, assegurant-se que les pluges de milions no s’equivoquin mai de butxaques.

Recordem que Espanya va ser el país que més ajuts europeus va rebre entre 1986 i 2006, i que l’espoli fiscal al que està sotmesa Catalunya ronda el 8% del PIBcatalà des de fa més de trenta anys. Aquesta ingent quantitat de milions ha servit per finançar caríssimes i sovint innecessàries infraestructures, que sempre compleixen dues condicions: a) totes van a parar a Madrid; b) l’adjudicació de les obres comporta pagament de comissions il·legals per finançar els partits del règim (PP i PSOE) i els seus dirigents, com un parell de setmanes enrere es va tornar a evidenciar.

Els milions de catalans separatistes no ho són perquè sí: volen fugir d’un estat corrupte fins al moll de l’os que els xucla la sang.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa

End Comment -->