sabato, Aprile 10

Espanya: escac al rei El confinament ha ajudat a posar de moda els escacs, un joc mil·lenari en què s’ha de matar el rei. El partit dura des de 1975 a Espanya

0

La primera mesura del confinament que va afectar la meva ciutat, a l’ inici de la pandèmia, va ser la suspensió d’un torneig universitari d’escacs. En els mesos següents, aquest joc va ser la gran solució per a passar agradables vetllades durant el toc de queda. Hi van jugar milions de persones. Els que tenim la sort de conviure amb altres jugadors hem pogut utilitzar taulells i peces de fusta. La majoria d’aficionats han posat a prova la resistència de la xarxa virtual fent bilions de partides en línia. Només ha faltat la sèrie audiovisual basada en la novel·la de Walter Tevis i protagonitzada per Anya Taylor Joy per arrodonir la temporada.

Cinquanta anys enrere, un gran matemàtic barceloní solia dir que els escacs, com a joc eren massa; com a ciència, massa poc. Sigui com vulgui, sense la intel·ligència artificial desenvolupada en els darrers deu lustres seria impossible poder analitzar els milions de possibilitats que ofereix cada partida i triar sempre el moviment òptim. Sobre una base de dades de dos-cents milions de partides fetes per jugadors d’alt nivell, vaig demanar a l’ordinador que mostrés, per a cada moviment, la jugada més usual. A partir de la jugada vint-i-quatre ja no hi havia ni dues partides idèntiques. Es, doncs, perfectament plausible afirmar que totes les partides serioses de més de vint-i-cinc moviments són úniques. Si algú vol una definició del concepte “infinit”, la que s’hi acosta més és el nombre de jugades possibles en el taulell de 8×8.

Hi ha diverses teories sobre el lloc i el moment on aquest joc va ser inventat. En tot cas, sembla clar que les peces i les regles dels escacs occidentals no han variat gens en els darrers sis-cents anys. I és que l’equilibri entre les diagonals dels alfils, els perillosos salts dels cavalls i l’amenaça de les torres quan estan connectades, sobretot quan se’n posa una a la setena fila, és perfecte. Preveure’n totes les combinacions a l’avançada, sempre depenent del que faci el rival, és un art només a l’abast dels grans jugadors -o un èxit dels algorismes. Els simples aficionats ja fem prou si aconseguim una amenaça per raigs x o un escac a la descoberta. Això si no ens passem la partida intentant tapar forats.
L’objectiu final és abatre al rei. El monarca, lent i maldestre, abans de veure’s acorralat procura enrocar-se. Tot menys abdicar de la corona. Li agrada viure bé, fer l’aleta a les cortesanes i cobrar comissions il·legals, que després transporta a Suïssa per evadir impostos. Segons el reglament, el Rei és la peça clau del règim, però per poc que pugui, es queda en un racó i no es mou: prefereix veure com treballen els altres.

Que pari compte: les torres, alfils i cavalls republicans ja l’han posat en escac. Per evitar l’estocada final va haver de sacrificar un Torres i un peó central: ni més ni menys que el seu cunyat. Si segueix fent el lladregot, ni la seva reina el salvarà.

En català, del ‘toc de queda’ se’n diu ‘seny de lladre’. Doncs això: si els republicans posen seny i saben anar plegats faran escac i mat, a desgrat del que digui el reglament constitucional sobre la inviolabilitat del Rei. Però cal unir esforços i coordinar els moviments de totes les peces. Si cada republicà tira pel seu costat, el Rei seguirà enrocat en posicions d’extrema dreta i el règim es perpetuarà. La partida va començar l’any 1975, amb Franco fent d’àrbitre des de l’infern. Francament, ja cansa.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa

End Comment -->