martedì, Maggio 11

Espanya: Cimera de generals Fa 85 anys, els generals espanyols es van reunir a Madrid per preparar el cop d'estat feixista. El franquisme continua viu a Espanya

0

Ara fa vuitanta-cinc anys es produïa, en un lloc secret de Madrid, una cimera d’un bon grapat de generals espanyols. Després de les eleccions del febrer d’aquell any amb la victòria del Front Popular, els alts militars estaven irascibles; consideraven que el President del Consell de Ministres, Manuel Azaña, havia perdut els papers i era incapaç de solucionar els problemes del país.
De fet, Azaña, més intel·lectual que polític, era dels pocs que creia que encara es podia trobar una sortida negociada als principals conflictes: l’agitació laboral, la reforma agrària, els enfrontaments armats als carrers entre socialistes i falangistes, i la qüestió catalana.

Les organitzacions obreres estaven impacients; reclamaven la terra pels treballadors, l’autogestió a les fàbriques i la fi dels privilegis de l’església i l’aristocràcia; davant dels obstacles que l’oposició posava a les iniciatives progressistes de Les Corts, socialistes i comunistes sortien al carrer i somiaven amb una revolució bolxevic; a les fàbriques, els líders sindicals presentaven reclamacions que els patrons consideraven forassenyades; a Catalunya, el govern de la Generalitat, acabat de sortir de la presó, volia recuperar ràpidament les competències perdudes; al bàndol contrari, els falangistes, que no havien tret ni un sol escó a les eleccions, s’entusiasmaven davant de les proclames patriòtiques del seu líder, José Antonio Primo de Rivera; aquest planejava una marxa sobre Madrid com la que havia fet Mussolini sobre Roma quinze anys abans.

Davant de tot aquest guirigall, els militars de més graduació celebraven un conclave. Tres generals duien la veu cantant de la reunió i avaluaven les possibilitats d’un cop d’estat.
El més calculador era Emilio Mola; no endebades era un magnífic jugador d’escacs. Quan el govern l’havia apartat de l’exèrcit havia col·laborat amb diversos diaris i havia escrit un manual d’escacs, elogiat pels entesos i ben rebut pels aficionats. Ara havia tornat a la milícia, però Azaña l’havia destinat a Pamplona, per tenir-lo lluny de Madrid.
Un segon general, de més edat, que s’havia construït el prestigi lluitant a les guerres colonials de l’Àfrica, ja s’imaginava la llista de tota la gent a qui caldria afusellar. Gonzalo Queipo de Llanos era Inspector General de Carrabiners, un càrrec ben pagat i d’escassa feina que li permetia viatjar pel país. Ell ho aprofitava organitzant saraus castrenses i guanyant-se les simpaties dels oficials d’ací i d’allà. No admetia la possibilitat que els falangistes tinguessin un paper visible en el cop d’estat: anys enrere, José Antonio Primo de Rivera li havia etzibat un vistós cop de puny a la cara, en presència de testimonis, després d’acusar l’exèrcit de no haver fet costat al seu pare, el dictador Miguel Primo de Rivera.
El més jove dels generals, baixet, panxut i amb veu aflautada, escoltava amb prudència les opinions dels uns i dels altres i actuava amb cautela; de moment, no s’havia pronunciat obertament a favor del cop d’estat; però el Govern de la República el considerava perillós i l’havia enviat a Canàries. En el seu fur intern, ell cavil·lava la possibilitat d’emprar la Legió i portar els Regulars de l’exèrcit marroquí per perpetrar el cop d’estat. Ves per on, als africans se’ls presentaria l’oportunitat de fer una guerra colonial però al revés.
Aquest general era Francisco Franco. Al capdavall, els altres oficials li van concedir el comandament suprem de l’exèrcit des del primer moment del cop d’estat i mentre durés la guerra.

El 1939, ja autoproclamat Cabdill d’Espanya, va exercir una dictadura sense misericòrdia amb els enemics: va fer afusellar desenes de milers d’opositors, va perpetrar un genocidi cultural contra Catalunya i es va encarregar de deixar el país lligat a base de militars, jutges i fiscals per quan ell ja no hi fos.

El va deixar tan ben lligat que avui, quaranta sis anys després de la seva mort, els líders catalans que han intentat recuperar la legalitat republicana i la sobirania de Catalunya d’aquells temps són a la presó o a l’exili. El Parlament Europeu, que prefereix ignorar els problemes a provar de resoldre’ls, no ha tingut esma ni de garan.

L’informazione che non paghi per avere, qualcuno paga perché Ti venga data.

Hai mai trovato qualcuno che ti paga la retta dell’asilo di tuo figlio? O le bollette di gas, luce, telefono? Io no. Chiediti perché c’è, invece, chi ti paga il costo di produzione dell'Informazione che consumi.

Un’informazione che altri pagano perché ti venga data: non è sotto il Tuo controllo, è potenzialmente inquinata, non è tracciata, non è garantita, e, alla fine, non è Informazione, è pubblicità o, peggio, imbonimento.

L’Informazione deve tornare sotto il controllo del Lettore.
Pagare il costo di produzione dell’informazione è un Tuo diritto.
"L’Indro" vuole che il Lettore si riappropri del diritto di conoscere, del diritto all’informazione, del diritto di pagare l’informazione che consuma.

Pagare il costo di produzione dell’informazione, dobbiamo esserne consapevoli, è un diritto. E’ il solo modo per accedere a informazione di qualità e al controllo diretto della qualità che ci entra dentro.

In molti ti chiedono di donare per sostenerli.

Noi no.

Non ti chiediamo di donare, ti chiediamo di pretendere che i giornalisti di questa testata siano al Tuo servizio, che ti servano Informazione.

Se, come noi, credi che l’informazione che consumiamo è alla base della salute del nostro futuro, allora entra.

Entra nel club L'Indro con la nostra Membership

Condividi.

Sull'autore

Docente della Universitat de Vic, Departament d'Economia i Empresa

End Comment -->